Història de la Morgana

És difícil posar en paraules la por que s’havia instal·lat als nostres cors…

Terrassa, 23 de maig de 1618

Les nits anteriors ja se sentia pels carrers de Terrassa el murmuri de la gent. Era dia d’execució. De qui? Us estareu preguntant… La resposta, veient la data del relat, no us sorprendrà… Sis dones perseguides, maltractades i torturades havien estat condemnades pel simple fet de ser dones. Amb l’excusa dels qui, segons ells, defensaven els valors eclesiàstics de la Santa Inquisició, la qual tampoc necessitava arguments massa convincents per condemnar una dona per ser servidora del diable. La bruixeria era el tema preferit per aquells que veien en certes persones una amenaça a les normes establertes. I què feien, en teoria, aquestes dones? Reunions o els anomenats aquelarres, on —segons la Inquisició—, amb diferents pràctiques, s’invocava el “Mascle Cabró”, una representació del mateix dimoni. Absurd, estareu pensant…

Però això és només una part de la història. El dia de l’execució es van adonar que una dona havia desaparegut del calabós. Abans de començar la seva cerca, els jutges van decidir impartir el càstig a les altres companyes i “purificar-les” —segons ells— a través de les flames.

El darrer que es va poder veure d’aquelles dones no van ser els plors ni els crits pel foc, sinó un discurs a l’uníson: “Ens podreu perseguir, ens podreu torturar i ens podreu matar. Però la nostra força prevaldrà, i l’odi que esteu focalitzant en nosaltres se us girarà en contra.” Després de repetir aquelles paraules tres vegades, els seus cossos van desaparèixer entre el fum i les flames ardents. Aquella nit, la lluna es va alçar plena i d’un to vermellós. Hi havia qui deia que era a causa d’haver executat dones innocents. Però el més curiós de tot va ser que, tot i buscar per tots els racons de la ciutat, mai no van trobar la dona que havia aconseguit escapar. El més aterridor per als guàrdies va ser trobar
cadàvers de petits mamífers dins del que havia estat la seva presó. Els cossos estaven envoltats per centenars de petites aranyes que s’escolaven per les escletxes de la roca. Al principi no li van donar importància, però les nits següents, al dormitori dels jutges de la Inquisició, s’hi colaven encara més aranyes. Aquestes transportaven rates mortes i altres criatures petites en descomposició, omplint l’aire d’una pudor insuportable.

Setmanes més tard, quan semblava que les coses començaven a normalitzar-se, un dels jutges va aparèixer empalat i sense cap al mig de la Plaça Vella. El cos estava embolicat en el que semblava una teranyina gegant. Aquest succés va provocar el caos a la ciutat.
La gent especulava, creava teories sobre el que podia haver passat, fins que aquella mateixa nit una veu esgarrifosa es va fer sentir dins el cap de tots els ciutadans. Eren les mateixes paraules que havien recitat les dones executades: “Ens podreu perseguir, ens podreu torturar i ens podreu matar. Però la nostra força prevaldrà, i l’odi que esteu focalitzant en nosaltres se us girarà en contra.”

Es van incrementar les mesures de seguretat, es va imposar el toc de queda per evitar sortides nocturnes i la presència de soldats es va multiplicar. Però res d’això va servir: les morts no cessaven. I ja no afectaven només els jutges o els dirigents de la Inquisició. Semblava que allò que matava es movia guiada per l’olor de l’odi i l’enveja. A vegades se sentien sorolls de potes movent-se pels racons de les cases, però mai ningú no havia vist què s’amagava entre les ombres… fins aquell dia.

A mitjanit, a l’Ajuntament, va aparèixer penjat el líder de la Inquisició, lligat al balcó per unes teranyines enormes. La gent s’hi va acostar, atemorida, al Raval de Montserrat, però va quedar paralitzada per la por. Al mateix balcó, una gran criatura amb mig cos femení i mig d’aranya es desplaçava d’un costat a l’altre, assetjant amb la mirada. Els seus ulls vermells es clavaven en els dels presents, i quan va veure arribar els soldats i més gent de la ciutat, va començar a parlar…

Tenia una veu inquietant però ferma, i la seva mirada deixava tothom embadalit, incapaç fins i tot de parpellejar. En el seu discurs va declarar que caçaria tots aquells i aquelles que alimentessin l’odi o l’enveja, i que retornaria la dignitat a les dones del passat per fer justícia allà on la ciutat havia callat. El pànic es va estendre: la criatura era imparable, i ningú no aconseguia derrotar-la ni convèncer-la que aturés la seva persecució. Volien fer-li entendre que la humanitat podia aprendre dels seus errors, que ja no calia continuar amb aquella matança.

Finalment, unes dones van aconseguir fer entrar en raó la bèstia. Amb saviesa i coratge, la van fer tancar-se en un capoll teixit de teles d’aranya, on va romandre adormida durant anys…

Fins que, en temps presents, s’ha tornat a despertar, alimentada pel malestar i la foscor que
planen sobre la ciutat.

Quan tot semblava perdut, els Diables de Sant Pere Nord es van interessar per la criatura. Al seu amagatall havien trobat un centenar d’aranyes; havien tractat amb el “Mascle Cabró”, un ésser de l’inframon vinculat a la festa i la luxúria, i fins i tot havien superat la foscor que ells mateixos duien dins seu — el Tenebris Magna.

Quan finalment es van presentar davant la gran bèstia, aquesta va mostrar curiositat en veure que hi havia moltes bruixes i bruixots entre les files dels diables. Aquests li van proposar un pacte per posar fi a la persecució. Li van parlar del que pensaven i feien, i van aconseguir calmar-la. La criatura els va revelar el seu nom, fins aleshores desconegut, i va pactar que, mentre els Diables estiguessin a Terrassa, ella només sortiria per recordar què passaria si la gent tornava a actuar amb crueltat.

Es va adornar amb part dels colors del grup per recordar el pacte, infrangible, per molts anys que passessin.

I aquí ens trobem avui, amb el renaixement de la Morgana, senyora de totes les aranyes, sempre invocada per les bruixes de la colla dels Diables de Sant Pere Nord. Diuen que, quan el foc dels diables encén el cel de Terrassa, l’esperit de la Morgana desperta entre les flames i la teranyina, vigilant que la memòria no s’apagui.
Recorda a tothom que la foscor no sempre és maldat, sinó advertència. Perquè, cada vegada que la injustícia o l’enveja tornen a créixer, la lluna s’envermelleix… i un murmuri antic ressona als carrers: «Ens podreu perseguir, ens podreu torturar i ens podreu matar… però la nostra força prevaldrà.»